Vic Chesnutt (1964-2009)

Deu fer uns quinze anys vaig descobrir aquesta cançó. Encara ara m'emociona sentir-la, com el primer cop que la vaig sentir. No en sabia res del seu autor, només que les seves cançons m'agradaven i m'emocionaven. Des de llavors va treure tretze discos més, i només aquest any han sortit dos, "At the Cut" i "Skitter on Take-off".

Anys després vaig saber que havia tingut un accident als divuit anys i des de llavors anava en una cadira de rodes. El dia de nadal va morir després d'una sobredosi de calmants.

A «Debriefing», una de les cançons de North Star Deserter (2007) canta:
--------When I stop breathing,
--------My poor old heart finally gives out
--------I will spend eternity
--------Debriefing, debriefing, debriefing, debriefing.
«Quan deixi de respirar / i el meu pobre i vell cor ho deixi córrer / em passaré tota l’eternitat / fent preguntes, fent preguntes, fent preguntes».

Albert Ràfols-Casamada

Aquesta matinada ha mort Albert Ràfols-Casamada



LA COLOR ROJA DEL SOL

La color roja del cel
la portem en la mirada;
quan érem enmig del camp
una flor hem arrencada.

Sobre els rostolls caminem
com sobre catifa clara,
millor encara, que sentim
com s'esquinça a cada passa,
amb un cruixir de somrís
i una dolça sotragada.

La calor roja del cel
es va tornant més daurada:
com si anés naixent de tu,
com si et brollés de la cara.







(blau)

damunt el blau
-------------o dins el blau
o encara darrere
----------------------el blau
apareixen les figures
-----------------------signes o estrelles
la ratlla que separa
-------------l'alè que uneix

i el color s'accentua
-------------que hi hagi
-----------------------diu Miró
una gran contundència
-----------------------de color

i es mouen les ones del blau
-----------------damunt la tela

REVOLUTION ROCK

Avui fa 30 anys de la publicació d'aquest disc.

O bé ens aburgesem o bé ens suicidem

EL MAL D LA JOVENTUT, del 28 d'octubre al 29 de novembre a la Sala Muntaner:

Ferdinand Brückner és un dels més destacats dramaturgs de la República de Weimar. La seva desil·lusió amb la societat després de la I Guerra Mundial i el seu rebuig a la burgesia li va permetre escriure "Krankheit der jugend" ("El mal de la joventut", 1929), obra per la que fou aclamat i després de la qual mai més va tornar a escriure sota el seu veritable nom jueu: Theodor Tagger. La cia. Les Antonietes Teatre tornen a la Sala Muntaner després de "L'aigua" de Jesús Moncada amb aquest retrat de la joventut alemanya d'entreguerres, una joventut perduda que ens convida a examinar la nostra pròpia complicitat amb un sistema que segueix essent, en molts casos, inefectiu pels joves.

Record Club

Record Club és un experiment musical de Beck molt interessant. Reuneix un grup de músics i amics per gravar versions d'àlbums clàssics, es troben i, sense assajos previs, graven un disc complet en un dia.
Després publica les cançons a la web, on penja una cançó a la setmana.
De moment ja podem escoltar "The Velvet Underground & Nico" sencer, i part de "Songs of Leonard Cohen".
Aquí teniu les versions que més m'agraden, que casualment són la primera i la última publicades:

Record Club: Velvet Underground & Nico 'Sunday Morning' from Beck Hansen on Vimeo.

Record Club: Songs Of Leonard Cohen "Hey, That's No Way To Say Goodbye" from Beck Hansen on Vimeo.

Fills de puta

Ahir a la nit vaig veure "afers exteriors". En Miquel Calçada visita Corea, on el rebia un personatge, nascut a Tarragona i delegat del govern coreà, que el guiava pel país.

Veient el reportatge no vaig poder deixar de pensar que SOU UNS FILLS DE PUTA!

Si no heu vist el reportatge, aquí el teniu: http://www.tv3.cat/videos/1532599

Perseguint moments

Perseguint moments. Futur, present, passat...

La màquina
és una combinació de peces
(barres, molles, palanques)
que serveix per a escriure.

És ben cert
que el qui treballa
amb l'esperit d'un altre
o amb una mà pagada
no obtindrà mai bons resultats.

Avui els núvols semblen
formes d'homes i d'animals
que es mouen.

Ja he vist
que a terra hi havia una taca.

Despatx. Joan Brossa

Afuats cap al futur.
No conec ningú que ho faci.
Fan com si aquest dimarts
hagués d'ésser quasi idèntic
als dimarts de l'any tres mil
i als de l'any del tres mil setze.

Rudiments de saviesa. Miquel Bauçà

Per fi!

Mishima: una vida en quatre capítols

Aviat vaig descobrir que la vida consta de dos elements contradictoris: un eren les paraules, que poden canviar el món, i l'altre era el propi món, que no té res a veure amb les paraules [...].
He escoltat amb freqüència que l'espasa i la ploma al Japó segueixen el mateix camí. El cert és que només s'ajunten en el moment de la mort.

Yukio Mishima

Ahir vaig anar al Verdi a veure Mishima: Una vida en cuatro capítulos. Dividida en quatre episodis (1.- La bellesa, 2.- Art, 3.- Acció, 4.- Armonia de la ploma i l'espasa) i barrejant fragments de la seva obra, del seu passat i, de l'últim dia de la seva vida ens fa un retrat sobre Mishima.

No es pot explicar gaire perquè és una pel·lícula per sentir,per gaudir de les paraules, de la música i de la imatge.

Us recomano que l'aneu a veure.

Presència i record

Cançó de les besades

El primer bes que florí,
te'n recordes?, jo el donava.
Tu em prengueres el segon
vora el riu que cantava.
I després ja començà
el rosari de besades.
Unes amb regust de sol
i neu dalt de la muntanya.
Altres amb claror d'estels
i perfum de lluna clara.
Totes d'un encantament
que ens feia les hores calmes...
D'aquell rosari passat
sols el record m'acompanya
i la recança també,
amor, si tu l'oblidaves.

Presència i record. Rosa Leveroni

Petit diccionari cosmopolita-català/català-cosmopolita

aquella nit de juliol...

Aquella nit de juliol vaig anar a dormir enfadat amb tu. Estava llegint i tu vas venir a fer-me pessigolles, i no vas parar fins que em vaig enfadar.
Sembla que va ser ahir.
Al matí següent, un fill de puta, ens va robar la teva companyia. De sobte no teníem qui ens fes enfadar, qui vingués a fer-nos pessigolles quan ja érem al llit, qui ens ensenyés a treballar l'hort, ni qui ens donés pa amb vi i sucre per berenar. Ens vam quedar sense l'alegria, i les ganes de viure que transmeties.
I sense poder-nos acomiadar...ni dir-te que no estava enfadat, que volia jugar amb tu.

Tenies la il·lusió de fer una casa per tota la familia. Un lloc on trobar-nos i on els teus néts poguessin còrrer pel bosc.
Han hagut de passar molts anys perquè, un altre juliol, es fes realitat el teu somni. Un somni que es va convertir en el nostre, el de quatre generacions (la família va creixent, saps?, van venir més néts, i més tard els besnéts).

Estic convençut que t'agradaria la casa. L'hem fet junts...cada paret, cada finestra, cada maó l'he pensat amb tu al costat.

Aquell juliol de fa trenta anys, el silenci va caure sobre la familia. Ningú no en parla, però sé que tots ho pensen.
Aquest estiu, trenta anys més tard tornes a ser a casa...

Plaers

Segurament, el plaer més gran que hi ha és riure amb els meus fills...seure al sofà, posar un dvd, i riure junts...sobretot amb aquesta pel·lícula...

El primer bany de l'any, amb la millor companyia possible

...i de cop un vespre, deu dies més tard, truca un home a la porta i et torna la cartera, i es disculpa per no haver vingut abans. La dona s'havia posat malalta i fins avui no ha pogut venir. Li dones les gràcies i et reconcilies amb el gremi dels taxistes, i se'n torna a treballar sense que li hagis preguntat si la dona està millor...

Coses que pots fer en un taxi

Emprenyar-te.
Perquè et fan repetir tres vegades el nom del carrer i finalment t'ensenyen com es pronuncia (en castellà, naturalment) o perquè el taxista diu que és nou en això i et demana que li ensenyis el camí (què llavors penses, collons! a la feina s'hi ha d'anar après!). També et pots emprenyar per les barbaritats que sents a la ràdio, o perquè veus que el taximetre va avançant i tu estàs aturat mentre veus circular els del carril del costat...pots perdre la cartera amb tots els documents, adonar-te'n quan el taxi ha engegat i encara que cridis molt i corris al seu darrera veus que no et fa ni cas i continua...això encara t'emprenya més que tota la resta...

El problema de la cope i d'escoltar el que diu el taxista, que no t'importa gens, ho ha solucionat la gent de The Black Cab Sessions. S'emporten un músic a fer un passeig per Londres, el fan cantar en el taxi i ho graven perquè ho puguem mirar tots...pel problema de la cartera no he trobat la solució encara...

Val la pena fer un passeig per Londres amb ells, com no puc posar els videos us deixo l'enllaç de dos dels videos: Elvis Perkins i Spoon

http://www.blackcabsessions.com

Sí, van haver-hi moments en què oblidava no tan sols qui era jo, sinó que jo era; m'oblidava de ser.

Molloy. Samuel Beckett

	A Silver Mt. Zion - Blindblindblind
	Found at bee mp3 search engine

Common People

Manel "La gent normal" (versió en directe) from Manel on Vimeo.

Màximes i mals pensaments

XXVIII

Les acadèmies de belles arts són bones per ensenyar-hi, però no per aprendre-hi.
XXXI
Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la.
LXIII
Pugeu un beneit en un automòbil i es pensarà que fa camí.
LXXXVI
La varietat de les pretensions no té fi. Àdhuc hi ha qui té la pretensió de no tenir-ne.
XCVII
El malalt sempre creu en el miracle. Quan va començar a dubtar dels sants, va creure en l'homeopatia.
XCVIII
Els mosquits per menjar encomanen la febre, però els homes, per menjar, encomanen les guerres.
CXLIV
El joc és altament moral: serveix per arruinar els poca-soltes.
CLXXIV
Un piano en un cafè ningú se l'escolta, però el soroll musical priva d'oir moltes bestieses orals.
CLXXVII
Segons diu la tradició, Sant Antoni es va enamorar d'un porc; hi ha moltes dones que han seguit l'exemple.

Màximes i mals pensaments. Santiago Rusiñol

Vull un vestit blanc!

The Temptations: Papa was a rolling stone.

El 21de setembre a Barcelona!

Vertigen

Fa basarda mirar
des de l'angle més alt
d'un profund precipici

la intensa línia marcada al límit de la teulada.

Jo no goso creuar,
ni passar de puntetes
pel tortuós fil esmolat.

Intempèrie. Jordi Roig

Vint-i-quatre

Són els minuts que es triga a tornar a casa, caminant, després de sopar, beure unes cerveses i un parell de whiskys i parlar de futbol, dones, homes i física quàntica, amb aquesta rosa a la mà i escoltant Pavement.

Si fos possible tancar els ulls i a l'obrir-los aparèixer en un altre lloc, ara mateix seria aquí

Kafka a la platja

Per entendre la música de Schubert cal una mica d'entrenament. Al principi a mi també m'avorria. Ara és normal que no t'agradi, però quan arribis a la meva edat ja l'entendràs. La gent es cansa de seguida del que no és avorrit, però no es cansa del que ho és. És així. A la meva vida hi ha lloc per avorrir-me, però no per cansar-me de les coses. La majoria de la gent no la fa aquesta distinció.

Kafka a la platja. Haruki Murakami

Nameer

Ja fa molts anys vaig fer la prestació social a Acsar. Dos cops per setmana agafava el tren i anava a Malgrat on donava classes a persones que havien sol·licitat asil. Jo vaig aprendre molt, ells no sé si van aprendre res.

Arribava d'hora i a la cuina de l'hotel on s'estaven m'esperava per esmorzar en Nameer. Un noi iraquià a qui havien denegat la sol·licitud d'asil i que s'estava, amb dos companys més, a l'hotel ajudant a canvi de tenir un lloc per dormir.
Arribava al matí i estava a la cuina, amb un tros de pa i un ou remenat que compartiem menjant directament de la paella. Amb ell vaig aprendre que a l'Iraq no són tots àrabs o kurds, que hi ha cristians que parlen caldeu (o arameu)...la lengua de Jesus, deia orgullós...que aquests cristians viuen al nord de l'Iraq, i per tant estan doblement putejats, pels kurds i pels àrabs.
Va ser una experiència que em va fer caure la bena dels ulls, si és que encara la tenia. Se't desmunten uns quans tòpics escoltant les històries de la gent. Hi havia iraquians, armenis, algerians, un hutu o tutsi no recordo que era, però va haver de sortir per potes quan es van matar entre ells...un cantautor cubà, cec, que havia cantat lloant la revolució però que en una roda de premsa va dir coses que no havia de dir. Al dia següent la seva dona li va dir que l'estaven esperant...i mentre esperava si acceptaven la seva petició d'asil es dedicava a comprar aspirines per enviar als seus fills, perquè allà no n'hi havia pel poble...això si, encara hi ha qui lloa la sanitat cubana...

En Nameer m'explicava el seus somnis, arribar a Amèrica on hi tenia familia, viure en pau, oblidar els vuit anys passats al front amb la guerra contra l'Iran, formar una familia...Quan vaig acabar la prestació li vaig donar el meu telèfon i ens vam veure un cop que va baixar a Barcelona.
Després vaig canviar de pis, de telèfon i li vaig perdre la pista. Vaig intentar retrobar-lo però l'hotel on s'estaven ja no existia, i ningú sabia res d'ell...
Espero que hagi pogut fer realitat els seus somnis.

Tot això m'ho ha fet recordar una canço que feia molt temps que no escoltava. Durant nou mesos, dos cops per setmana, m'enfilava al tren amb els walkmans i una cinta de cassette que m'havia gravat el meu germà. I escoltava aquesta cançó sense parar, mentre mirava el mar per la finestra del tren...

Ulls blau pàl·lid

A vegades em sento tan feliç
A vegades em sento tan trist...



Pale Blue Eyes (The Velvet Underground)

L'ull en el cel

No tinc costa on aferrar-me aquesta tarda de dissabte

interminable en la programació esportiva

quan repeteixo el teu nom astorat davant el pastís

de núvols que torna blanca la mirada on és escrit.

L'altura és el mar on veig el teu cos,

el cel roig darrere l´home que neteja l'espigó

i no pensa en tu ni quan la brisa xoca contra la galta

acabada d'afaitar abans d´entrar al torn de nit.

Es mouen els gats pel passeig de la Mar Bella,

crits sords cap al cementiri dels sons,

cap a l'abocador de paraules dites i no dites,

cap al silenci immens de no tenir el teu silenci.

L'ull en el cel - David Castillo

El centre del món

Un dia et despertes sense saber que la teva vida ha canviat. Algú ha decidit per tu. Ho acceptes, com sempre fas, sense queixar-te gaire. I no dius res.
I passa el temps i vas fent... i intentes anar endavant...que no passa res, que estàs bé, dius. I fas veure que tu ja volies que et canviés, encara que mai reconeixeràs que no és cert.

Fins que un vespre t'adones que no ets el centre del món, que no ets centre ni ets res...

I Beg Your Pardon (Salvador Espriu - Raimon)




(Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria
atòmica, tal com ve al·ludida als periòdics.)

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d’Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

(1978)

Political world

Una cançó és com un somni, i tu proves de fer-lo real. Són com països desconeguts en què has d'entrar. Una cançó la pots escriure en qualsevol lloc, anant amb tren, amb vaixell, cavalcant...el moviment ajuda. de vegades, gent amb un gran talent per escriure cançons no n'escriu cap perquè no es mou. Jo no em vaig moure en cap d'aquelles cançons, almenys no pas exteriorment. tot i així, les vaig escriure totes com si estigués en moviment. De vegades, les coses que veus i sents al teu defora poden influir en una cançó. És possible que la cançó Political World la provoquessin esdeveniments del moment.

Cròniques. Bob Dylan

We live in a political world,
Love don't have any place.
We're living in times where men commit crimes
And crime don't have a face...

Ara no estic mai sol

Alguna tarda, assegut a La Fourche, em pregunto calmosament: "On anem quan deixem això?" En caure la nit, ja he viatjat fins a la lluna i he retornat. Aquí, en aquesta cruïlla, m'assec i rememoro tots i cada un dels meus egos separats i immortals. Ploro dins la meva cervesa. De nits, en retornar a Clichy, tinc el mateix sentiment. Cada cop que vaig a La Fourche, veig una munió de carreteres infinites que parteixen dels meus peus, i de les meves sabates sorgeixen els egos incomptables que habiten el món del meu ésser. Agafats de bracet, els acompanyo per les senderes que en altre temps vaig recórrer jo tot sol: allò que jo anomeno els grans passeigs obsessius de la meva vida i de la meva mort. Parlo amb aquests companys autocreats com parlaria amb mi mateix si hagués tingut la desgràcia de viure i morir un sol cop, i de restar, per consegüent, tot sol eternament. Ara no estic mai sol. En els pitjors dels casos, estic amb Déu!

Primavera negra. Henry Miller

Rumble Fish

Rumble Fish (aquí traduida com La ley de la calle)és una pel·lícula que em va marcar molt. La vaig anar a veure quan la van estrenar, deu fer 25 anys al cinema Savoy del passeig de Gràcia.
No sabia què anava a veure, però jo era fan de Police i vaig llegir en algun lloc que la banda sonora l'havia fet l'Stewart Copeland. Això era motiu suficient per anar sol al cinema.
Vaig sortir impressionat amb el Motorcycle Boy i en Rusty James, la relació entre els germans, l'atmosfera de la pel·lícula, el blanc i negre i els peixos de colors. Encara recordo l'escena de la peixera (aquí la podeu veure).

Devia tenir 17 anys llavors, i em va agradar tant que vaig tornar a veure-la tres o quatre cops i em vaig comprar el poster de la pel·lícula, que vaig penjar darrera la porta de l'habitació per poder-lo veure cada nit des del llit.

Avui he vist una foto del Mickey Rourke al diari i he pensat
...Déu meu!!