Per entendre la música de Schubert cal una mica d'entrenament. Al principi a mi també m'avorria. Ara és normal que no t'agradi, però quan arribis a la meva edat ja l'entendràs. La gent es cansa de seguida del que no és avorrit, però no es cansa del que ho és. És així. A la meva vida hi ha lloc per avorrir-me, però no per cansar-me de les coses. La majoria de la gent no la fa aquesta distinció.
Ja fa molts anys vaig fer la prestació social a Acsar. Dos cops per setmana agafava el tren i anava a Malgrat on donava classes a persones que havien sol·licitat asil. Jo vaig aprendre molt, ells no sé si van aprendre res.
Arribava d'hora i a la cuina de l'hotel on s'estaven m'esperava per esmorzar en Nameer. Un noi iraquià a qui havien denegat la sol·licitud d'asil i que s'estava, amb dos companys més, a l'hotel ajudant a canvi de tenir un lloc per dormir.
Arribava al matí i estava a la cuina, amb un tros de pa i un ou remenat que compartiem menjant directament de la paella. Amb ell vaig aprendre que a l'Iraq no són tots àrabs o kurds, que hi ha cristians que parlen caldeu (o arameu)...la lengua de Jesus, deia orgullós...que aquests cristians viuen al nord de l'Iraq, i per tant estan doblement putejats, pels kurds i pels àrabs.
Va ser una experiència que em va fer caure la bena dels ulls, si és que encara la tenia. Se't desmunten uns quans tòpics escoltant les històries de la gent. Hi havia iraquians, armenis, algerians, un hutu o tutsi no recordo que era, però va haver de sortir per potes quan es van matar entre ells...un cantautor cubà, cec, que havia cantat lloant la revolució però que en una roda de premsa va dir coses que no havia de dir. Al dia següent la seva dona li va dir que l'estaven esperant...i mentre esperava si acceptaven la seva petició d'asil es dedicava a comprar aspirines per enviar als seus fills, perquè allà no n'hi havia pel poble...això si, encara hi ha qui lloa la sanitat cubana...
En Nameer m'explicava el seus somnis, arribar a Amèrica on hi tenia familia, viure en pau, oblidar els vuit anys passats al front amb la guerra contra l'Iran, formar una familia...Quan vaig acabar la prestació li vaig donar el meu telèfon i ens vam veure un cop que va baixar a Barcelona.
Després vaig canviar de pis, de telèfon i li vaig perdre la pista. Vaig intentar retrobar-lo però l'hotel on s'estaven ja no existia, i ningú sabia res d'ell...
Espero que hagi pogut fer realitat els seus somnis.
Tot això m'ho ha fet recordar una canço que feia molt temps que no escoltava. Durant nou mesos, dos cops per setmana, m'enfilava al tren amb els walkmans i una cinta de cassette que m'havia gravat el meu germà. I escoltava aquesta cançó sense parar, mentre mirava el mar per la finestra del tren...
A vegades em sento tan feliç
A vegades em sento tan trist...
Pale Blue Eyes (The Velvet Underground)
No tinc costa on aferrar-me aquesta tarda de dissabte
interminable en la programació esportiva
quan repeteixo el teu nom astorat davant el pastís
de núvols que torna blanca la mirada on és escrit.
L'altura és el mar on veig el teu cos,
el cel roig darrere l´home que neteja l'espigó
i no pensa en tu ni quan la brisa xoca contra la galta
acabada d'afaitar abans d´entrar al torn de nit.
Es mouen els gats pel passeig de la Mar Bella,
crits sords cap al cementiri dels sons,
cap a l'abocador de paraules dites i no dites,
cap al silenci immens de no tenir el teu silenci.
L'ull en el cel - David Castillo
Un dia et despertes sense saber que la teva vida ha canviat. Algú ha decidit per tu. Ho acceptes, com sempre fas, sense queixar-te gaire. I no dius res.
I passa el temps i vas fent... i intentes anar endavant...que no passa res, que estàs bé, dius. I fas veure que tu ja volies que et canviés, encara que mai reconeixeràs que no és cert.
Fins que un vespre t'adones que no ets el centre del món, que no ets centre ni ets res...
I Beg Your Pardon (Salvador Espriu - Raimon)
(Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria
atòmica, tal com ve al·ludida als periòdics.)
Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.
Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.
Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.
Parent de Badalona o d’Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns,
posant-te ben cordats els pantalons.
(1978)
