Nameer

Ja fa molts anys vaig fer la prestació social a Acsar. Dos cops per setmana agafava el tren i anava a Malgrat on donava classes a persones que havien sol·licitat asil. Jo vaig aprendre molt, ells no sé si van aprendre res.

Arribava d'hora i a la cuina de l'hotel on s'estaven m'esperava per esmorzar en Nameer. Un noi iraquià a qui havien denegat la sol·licitud d'asil i que s'estava, amb dos companys més, a l'hotel ajudant a canvi de tenir un lloc per dormir.
Arribava al matí i estava a la cuina, amb un tros de pa i un ou remenat que compartiem menjant directament de la paella. Amb ell vaig aprendre que a l'Iraq no són tots àrabs o kurds, que hi ha cristians que parlen caldeu (o arameu)...la lengua de Jesus, deia orgullós...que aquests cristians viuen al nord de l'Iraq, i per tant estan doblement putejats, pels kurds i pels àrabs.
Va ser una experiència que em va fer caure la bena dels ulls, si és que encara la tenia. Se't desmunten uns quans tòpics escoltant les històries de la gent. Hi havia iraquians, armenis, algerians, un hutu o tutsi no recordo que era, però va haver de sortir per potes quan es van matar entre ells...un cantautor cubà, cec, que havia cantat lloant la revolució però que en una roda de premsa va dir coses que no havia de dir. Al dia següent la seva dona li va dir que l'estaven esperant...i mentre esperava si acceptaven la seva petició d'asil es dedicava a comprar aspirines per enviar als seus fills, perquè allà no n'hi havia pel poble...això si, encara hi ha qui lloa la sanitat cubana...

En Nameer m'explicava el seus somnis, arribar a Amèrica on hi tenia familia, viure en pau, oblidar els vuit anys passats al front amb la guerra contra l'Iran, formar una familia...Quan vaig acabar la prestació li vaig donar el meu telèfon i ens vam veure un cop que va baixar a Barcelona.
Després vaig canviar de pis, de telèfon i li vaig perdre la pista. Vaig intentar retrobar-lo però l'hotel on s'estaven ja no existia, i ningú sabia res d'ell...
Espero que hagi pogut fer realitat els seus somnis.

Tot això m'ho ha fet recordar una canço que feia molt temps que no escoltava. Durant nou mesos, dos cops per setmana, m'enfilava al tren amb els walkmans i una cinta de cassette que m'havia gravat el meu germà. I escoltava aquesta cançó sense parar, mentre mirava el mar per la finestra del tren...