Political world

Una cançó és com un somni, i tu proves de fer-lo real. Són com països desconeguts en què has d'entrar. Una cançó la pots escriure en qualsevol lloc, anant amb tren, amb vaixell, cavalcant...el moviment ajuda. de vegades, gent amb un gran talent per escriure cançons no n'escriu cap perquè no es mou. Jo no em vaig moure en cap d'aquelles cançons, almenys no pas exteriorment. tot i així, les vaig escriure totes com si estigués en moviment. De vegades, les coses que veus i sents al teu defora poden influir en una cançó. És possible que la cançó Political World la provoquessin esdeveniments del moment.

Cròniques. Bob Dylan

We live in a political world,
Love don't have any place.
We're living in times where men commit crimes
And crime don't have a face...

Ara no estic mai sol

Alguna tarda, assegut a La Fourche, em pregunto calmosament: "On anem quan deixem això?" En caure la nit, ja he viatjat fins a la lluna i he retornat. Aquí, en aquesta cruïlla, m'assec i rememoro tots i cada un dels meus egos separats i immortals. Ploro dins la meva cervesa. De nits, en retornar a Clichy, tinc el mateix sentiment. Cada cop que vaig a La Fourche, veig una munió de carreteres infinites que parteixen dels meus peus, i de les meves sabates sorgeixen els egos incomptables que habiten el món del meu ésser. Agafats de bracet, els acompanyo per les senderes que en altre temps vaig recórrer jo tot sol: allò que jo anomeno els grans passeigs obsessius de la meva vida i de la meva mort. Parlo amb aquests companys autocreats com parlaria amb mi mateix si hagués tingut la desgràcia de viure i morir un sol cop, i de restar, per consegüent, tot sol eternament. Ara no estic mai sol. En els pitjors dels casos, estic amb Déu!

Primavera negra. Henry Miller

Rumble Fish

Rumble Fish (aquí traduida com La ley de la calle)és una pel·lícula que em va marcar molt. La vaig anar a veure quan la van estrenar, deu fer 25 anys al cinema Savoy del passeig de Gràcia.
No sabia què anava a veure, però jo era fan de Police i vaig llegir en algun lloc que la banda sonora l'havia fet l'Stewart Copeland. Això era motiu suficient per anar sol al cinema.
Vaig sortir impressionat amb el Motorcycle Boy i en Rusty James, la relació entre els germans, l'atmosfera de la pel·lícula, el blanc i negre i els peixos de colors. Encara recordo l'escena de la peixera (aquí la podeu veure).

Devia tenir 17 anys llavors, i em va agradar tant que vaig tornar a veure-la tres o quatre cops i em vaig comprar el poster de la pel·lícula, que vaig penjar darrera la porta de l'habitació per poder-lo veure cada nit des del llit.

Avui he vist una foto del Mickey Rourke al diari i he pensat
...Déu meu!!