Ara no estic mai sol

Alguna tarda, assegut a La Fourche, em pregunto calmosament: "On anem quan deixem això?" En caure la nit, ja he viatjat fins a la lluna i he retornat. Aquí, en aquesta cruïlla, m'assec i rememoro tots i cada un dels meus egos separats i immortals. Ploro dins la meva cervesa. De nits, en retornar a Clichy, tinc el mateix sentiment. Cada cop que vaig a La Fourche, veig una munió de carreteres infinites que parteixen dels meus peus, i de les meves sabates sorgeixen els egos incomptables que habiten el món del meu ésser. Agafats de bracet, els acompanyo per les senderes que en altre temps vaig recórrer jo tot sol: allò que jo anomeno els grans passeigs obsessius de la meva vida i de la meva mort. Parlo amb aquests companys autocreats com parlaria amb mi mateix si hagués tingut la desgràcia de viure i morir un sol cop, i de restar, per consegüent, tot sol eternament. Ara no estic mai sol. En els pitjors dels casos, estic amb Déu!

Primavera negra. Henry Miller