aquella nit de juliol...

Aquella nit de juliol vaig anar a dormir enfadat amb tu. Estava llegint i tu vas venir a fer-me pessigolles, i no vas parar fins que em vaig enfadar.
Sembla que va ser ahir.
Al matí següent, un fill de puta, ens va robar la teva companyia. De sobte no teníem qui ens fes enfadar, qui vingués a fer-nos pessigolles quan ja érem al llit, qui ens ensenyés a treballar l'hort, ni qui ens donés pa amb vi i sucre per berenar. Ens vam quedar sense l'alegria, i les ganes de viure que transmeties.
I sense poder-nos acomiadar...ni dir-te que no estava enfadat, que volia jugar amb tu.

Tenies la il·lusió de fer una casa per tota la familia. Un lloc on trobar-nos i on els teus néts poguessin còrrer pel bosc.
Han hagut de passar molts anys perquè, un altre juliol, es fes realitat el teu somni. Un somni que es va convertir en el nostre, el de quatre generacions (la família va creixent, saps?, van venir més néts, i més tard els besnéts).

Estic convençut que t'agradaria la casa. L'hem fet junts...cada paret, cada finestra, cada maó l'he pensat amb tu al costat.

Aquell juliol de fa trenta anys, el silenci va caure sobre la familia. Ningú no en parla, però sé que tots ho pensen.
Aquest estiu, trenta anys més tard tornes a ser a casa...